8:30
– Ja tinc l’hort a punt, i la Paula encara dorm?
– Ja la vaig a avisar, pàpa
– Millor que si no, l’esmorzar se’ns juntarà amb el dinar.
– Bon dia, iaio!
– Bon dia Paula, ja s’hi veu?
– Siii – Paula, la meva neta preciosa que vé a veure’m des de Barcelona sempre que pot, badalla.
– Què és això són o gana?
– Les dos.
– Doncs què? Anem a Alcanyís esmorzar i a buscar lo pernil?
– Anem!
Poso la COPE, no massa alt perquè ens agrada xerrar.
– Mira, la Sandra…
– Ah sí, la de ca’l Silur.
– Quan érem petites em tenia molta enveja, potser encara me’n té, la veritat és que fa anys que no quedem quan vinc pel poble.
– I com és això?
– Doncs perquè sempre em feia comentaris del tipus “Anem en aquest bar si pagues tu”, “Jo no tinc uns pares que m’ho paguen tot”, “Encara no has treballat mai i no saps el que és”. Al final tot això em feia sentir incòmoda i vaig anar distanciant-me
– Ah ja…doncs una persona així tampoc l’hauràs trobat en falta.
– De vegades, quan necessitava una amiga, però ara ja han passat els anys i n’he fet d’altres d’amigues! La Sandra un cop quan erem petites i li vaig dir que m’agradava mol un anell de plàstic en forma de diamant gegant que ella portava em va esventar: tu et pots comprar anells bons de tot tipus, no cal que siguin de plàstic, tu ets rica!
I jo ja ho sé que no ho som de rics, al menys el que tenim no ens ha caigut el que cel.
– Sí, senyora. Les coses no es guanyen facilment, més d’un professor t’ho ha dit: el que algo quiere, algo le cuesta – Paula ho entona amb mí.
– Doncs sí, avui fa fred!
– 4 graus baix zero. L’any que vaig marxar del poble per treballar sí que en feia de fred! Era per Nadal al 1954. Com al poble no hi havia res a pelar…
– Res a pelar?
– No hi havia res a fer, collies les olives, treballaves la terra i al final et tocaven quatre perres. Jo això sempre ho vaig saber, per això quan era jove i la mare em donava un duro per anar al cine m’ho estalviava tot per estudiar per correspondència.
– I no anaves al cine?
– Bé, algun dia sí, però no cada vegada que la mare em donava la paga. Mira què blanquets els olivers amb la gelor!
– Sí, fa el paisatge ben bonic !
– Per correspondència vaig estudiar una mica de comptabilitat i així, l’any 1954, amb l’ajuda del meu cunyat, vaig aconseguir marxar a Castelldefels.
Arriben al bar de sempre i el cambrer ja sap:
– Dos entrepans d’anxoves grans i dues cerveses per a “la nena” i el seu avi, de seguida!
-Gràcies! – Respon la Paula. – I allà a Castelldefels vas treballar de paleta.
– No immediatament.
– Ah, no?
– Primer portava idea de treballar de miner, però el meu cunyat em va dir que era una feina molt pesada i que millor treballés a la fàbrica de rocalla. Saps què és no?
– Les plaques de ciment dels terrats i tubs de ciment.
– Correcte, que ara ja no es fan així, ara tot això és de plàstic. Doncs així vaig començar a fer diners.
– I quan vas fer de paleta?
– Després de fer de jardiner!
– Com? Com?
– Bé, d’ajudant de jardiner.
La vesprada de Nadal del 55 vam anar la mare i jo des del poble a la capital i el dia de Nadal a Castelldefels. La primera setmana el meu cunyat em va dir que necessitaven un ajudant per un jardiner que estava arreglant el jardí d’una torre. I aquella setmana vaig treballar amb ell. Vaig aprendre moltes coses de jardineria que m’han servit més endavant a l’hora de construir cases!
– I quan és que vas començar a fer cases?
– A principis de l’any 56. També amb el cunyat.
– I això? Em pensava que era jardiner.
– És que tenia dues feines: jardiner i constructor. I els va dir als seus companys que jo era paleta i així vaig començar a treballar dins del gremi de la construcció.
– Quina trola! haha Com te les vas apanyar?
– Bé, a l’hora de fer un terrat, jo no en tenia ni idea i vaig treballar al costat d’un que si que en sabia i el vaig anar imitant i vaig anar aprenent. 6 pesetes l’hora i com treballava de categoria de paleta, era dels que més cobrava. Als 10 dies de treballar amb ells em van dir de treballar a la fabrica però ho vaig rebutjar perquè de paleta cobrava més. Vaig treballar amb un de la casa Roca. Van venir a treballar amb mi el Garcia i Román i allí ens vam conèixer. I amb un de Gavà, Borrás, vam decidir fer una Societat tots 4.
– Només us deieu pel cognom?
– Sí! És que tots quatre ens diem José!
– Ah, hahaha. I com ho gestionàveu tot entre els quatre?
– Cobràvem per hores. Cada setmana fèiem números i estalviàvem per a la societat. Vam comprar un terreny al carrer Telègraf. Després vam fer una obra a Gavà i un que estava treballant amb Borrás s’encarregava de l’economia. Un dia ens vam adonar que no quadraven els números i al final era Borrás i ell ens estaven robant. I vam decidir que cobraria una pesseta menys fins que es recuperés el deute. Però Borrás al cap de 2 mesos va dir que no volia continuar amb nosaltres. Li vam haver de donar la quarta part, lo que li tocava i vam continuar els Garcia, Román i jo. Després va marxar Garcia. I al final vam quedar només Román i jo.
Però l’empresa, ja t’ho pots imaginar, va anar molt bé gairebé sempre.
– Sí, abans no hi havia tanta crisi.
– Bé, en això t’equivoques. Dels 50 als 70 no va haver-hi crisi, però vam tenir una mala època igualment. Quan teníem 70 pisos que no hi havia manera de vendre’ls per la crisi del petroli dels anys 70. Però per sort, van ser venuts més tard.
– Millor! Ja veig que vau tenir sort.
– Sí, però també pencàvem molt , no et pensis!
Al carrer Ribes van vendre un pis a uns gitanos que s’asseien al carrer tot el dia i quan van poguer els van fer fora, ja que espantaven a més clients cantant, cridant, amenaçant a tothom.
– Vaja!
– Sí, sí, allò també va ser dur. Fins que vam aconseguir fer-los fora vam perdre moltes oportunitats de que ens visitessin.
– I de tot això la iaia què opinava?
– La iaia sempre em va donar el seu suport en tot, fins i tot quan no entenia alguna cosa.
– Com la vas conèixer?
– Al ball. Sempre anava amb un amic i des del primer cop que la vaig treure a ballar, ja no la vaig soltar i vam ballar sempre fins ara fa 10 anys, que va morir.
– A ella també li vas fer un pis ben bonic oi?
– Sí! Sobre la carnisseria on ella treballava, així estava més descansada. Era una dona molt treballadora.
– Igual que tu!
– Sí! La veritat és que la societat que vam crear els quatre socis només es va desfer quan en Román i jo ens vam jubilar als 65 anys.
– Què bé!
– Ja ho veus, Paula, res no cau del cel. Només amb ganes, determinació, voluntat i constància podem aconseguir el que volem. Estudiar et farà rica moralment i tant, però si ho poses en pràctica, també t’enriquiràs a la manera tradicional!
Fi. Bradbury i Laia: Setmana 16