“L’ombra de l’Abraham”

Pedro

Vaig conèixer la Gemma l’any 2012, passejant el meu gos. En Nano va tirar-se-li a sobre (més endavant sabria que li atreia la olor, imperceptible per a mi, a gossos que feia ella perquè sempre els saludava a tots). No em va tocar més remei que disculpar-me. I vam començar a parlar.

– Ostres, perdona és que li encanta la gent!

– Doncs com a mi! I els gossos també m’encanten! – Ella va mirar al Nano, un dogo argentí gegant,  directament als ulls i aquest se li va tirar a sobre un altra vegada. Aquest cop la va tirar al terra. I ella reia sense parar mentre el Nano li llepava tota la cara.

Em va despertar tanta tendresa que li vaig dir d’anar a prendre un cafè:

– Avui no puc. vaig al teatre , però si t’apeteix demà em va perfecte. Si vols quedem aquí, al cafè del parc, va bé?

– A les 5?

– Perfecte!

El cafè va anar seguit d’un sopar el cap de setmana següent  i en dues setmanes més ja sortíem junts.

Sempre he pensat que està una mica boja la Gemma. Però és una bogeria positiva, la mena de bogeria que flueix dins la gent espontània. El seu pis mateix parlava de la seva espontaneïtat. I hi tenia pocs mobles i quasi cap trasto inútil. “Menys per a netejar! M’agrada aprofitar el temps per fer coses !”, sempre deia. Casa la Gemma no era una llar de soltera, tenia dues habitacions dobles , una petita que feia servir d’estudi  i un menjador super gran. Dos lavabos. Un somni.  

Abraham

Vaig conèixer la Gemma a través de la nostra amiga en comú, l’Helena. Em va encantar des del dia 1, sempre tan riallera, disposada a ajudar a tothom. Vam començar a sortir aquella setmana del festes del seu poble, quan ens va convidar a l’Helena i a mi a casa seva. l’any 2009. L’últim cop que vaig abraçar-la recordo que em va dir: “Ves amb molt de compte. T’estimo”. Em sap greu haver marxat sense haver-li dit que jo també l’estimava, per això la rondo i no em perdo res del seu dia a dia.

Sabia que arribaria el dia que coneixeria a algú, però mentre no em deixés anar, no m’importava.

Les llargues hores a l’estudi, observar-la mentre caminava del llit al lavabo amb el primer raig del dia, com cantava alegre un cop s’havia rentat la cara. “Ara sí” diu sempre.

– Avui vull anar al cinema abans que arribi en Pedro de treballar, així puc estar amb ell després. Demà és la reunió aquella tan important del meu cap i he de marxar de casa a les 6 per poder deixar l’esmorzar preparat per tot l’equip a les 8 en punt. arribaré rebentada i no hi voldré anar, em conec com si m’hagués parit !

Ai! Qualsevol bajanada que surt dels seus llavis m’agrada.

– Escolta carinyo – li dic mentre es vesteix –  i tu i en Pedro què? Ja fa anys que esteu junts. No penseu pas tenir fills? Sempre em deies que et faria gràcia algun dia!

– Seria molt estrany , tots per aquí enredant i tu… No?

– Dona, jo diria que aquest triangle que tens muntat ja és ben estrany. La Gemma, en Pedro i Abraham, Lo Fantasma! I perquè el gos el vau haver de posar a dormir que si no… Gemma, no tingues por de seguir amb la teva vida. En Pedro t’estima, se li nota. Em fa ràbia però és així. I jo, marxaré quan tu vulguis, però el que enreda sóc jo i ho saps.

– És que potser m’agradaria tenir-los amb tu els fills.

– Però això ja no és possible. Sempre hem d’avançar mirant endavant. Potser no sempre si és que anem en moto, però a la vida així és com es fa, amor.

– Tens raó…

Pedro

La vida del forner és dura. Encara que només sigui a mitja jornada. Estar en peu a les 3 de la matinada per passar un parell d’hores fent pa abans d’obrir el forn. Avui m’he cremat, m’he distret i m’he arrimat massa al forn. I és que estic neguitós. Darrerament la Gemma em preocupa perquè de vegades la sento parlar sola. Bé, parla amb l’Abraham, però aquest era el seu ex que va morir en un accident de moto, així que és surrealista que pugui parlar amb ell.

Un dia vaig arribar a pensar que s’havia apuntat a teatre i tot. Anava amunt i avall a la terrassa del menjador xerrant i xerrant. Però la cosa és que el contingut de les converses era jo moltes vegades. Així que vaig decidir parar l’orella… Si ho sé, no ho faig. I així la vaig descobrir.

Avui quan he arribat a casa a mitja tarda ha vingut a saludar-me, efusiva, amb un d’aquells petons tan intensos.

Un cop més diu que no parlava amb ningú, que s’organitzava l’agenda en veu alta.

– I l’Abraham? Un dia el vas nomenar…

– T’hauràs confós.

– No, ahir vaig sentir que deies “Abraham, de vegades en Pedro em treu de polleguera perquè no ajuda en les feines de casa.” Tema feines de casa, ja ho hem parlat, que vaig cansat i ho deixo tot pel final, però aquest Abraham amb qui sembla que tens un diàleg… és qui em penso qui era?

Ella no diu res. El senyal de que tinc raó.

Jo li faig una abraçada  i hi torno.

– I de què més parleu? A part de mi.

– Doncs li explico el meu dia a dia, vaja, com quan vivíem junts.

– Es nota que el trobes a faltar. Quina edat té?

– 22.

– Però era de la teva edat oi? Estem al 2020, saps que ja hauria de tenir-ne 32? Igual que tu….

– Si… ja ho sé, no l’he pogut deixar anar. I em visita – Ara anem pel bon camí. Tot i que a la Gemma li comencen a brillar els ulls, que se li omplen de llàgrimes.

– Amor, no ploris, però potser hauríem de fer una cosa amb el fet que puguis veure al teu ex mort.

– Ni parlar-ne, si tinc aquest do.

– Se’n diu trastorn.

– Si tinc aquest “trastorn”- fa les cometes, quasi crispada – i no cap altre, quin mal faig? Ell s’amaga quan et sent, però accepta que tu i jo tinguem una relació. L’acceptes tu a ell?

Sincerament… No.

M’emprenya, perquè he de compartir-la amb l’Abraham?

Al veure que no contesto, la Gemma es retira al seu estudi.

Gemma

– Ho has sentit? – miro al sofà de l’estudi, on seu l’Abraham mentre m’escolta.

– No li mola gens que estiguem en contacte, ja t’ho vaig dir que aquí el que emprenya sóc jo carinyo…

– I sí que és veritat: jo em faig gran i tu…no. – L’Abraham em posa els ulls de pena . – No em miris així, Abraham si et plau, no em miris amb aquesta cara de pena perquè ploraré.

– Crec que no trigaré a marxar… Però vull que em diguis que estaràs bé i vull que t’ho creguis. Et vaig conèixer que eres forta, valenta i no parlaves amb ningú que no fos real. Em promets que tornaràs a viure la vida que tens per endavant? Ho pots fer per mi, si vols, pels fills que no vam tenir!

Pedro

Quan cau la nit, mentre  pico unes cebes per cuinar el sopar, la Gemma se m’acosta per darrere i a cau d’orella em diu: Vull una vida amb tu”

Jo relaxo les espatlles, faig mitja volta i me la miro.

Em somriu i continua:

– Li vaig dir a l’Abraham també, abans que s’acomiadés de mi l’última vegada que el vaig veure, abans que agafés la moto. I després li vaig dir que l’estimava.  Tinc por, Pedro. Tinc por de dir-te el mateix a tu i que desapareguis. Però ho desitjo, i t’ho dic . És hora de ser sincera amb mi i amb tothom.

Somriu un altre cop, aquest cop ensenyant-me les seves dents blanques.

– Segur que t’has tret un pes de sobre. I de l’Abraham què n’hem de fer? – i afegeixo mig en broma – estic una mica gelós.

– Ah, Ah, ell també està gelós de tu!

Jo me la miro , acabant de somriure.

– Estic disposada a acomiadar-me d’ell per a sempre – em diu, serena.

– No cal que l’oblidis, és molt bonic recordar bons moments viscuts amb qui ha passat per la teva vida.

– No l’oblidaré. Impossible.

Abraham

” Vull una vida amb tu. Ves amb compte. T’estimo.” Quan veig com la Gemma li fa la mateixa promesa que em va fer a mi, no puc evitar recordar l’últim dia de la meva vida.

Aquell dia vaig arrencar la moto per anar a veure els meus pares a Manresa i la veu de Gemma ressonava al meu cap “amb tu”, “amb tu”, un eco etern.

Jo també volia una vida amb ella, vaig decidir que aquell cap de setmana els hi diria, als meus pares, que li demanaria per casar-me. Tindríem un nen i una nena i es dirien Cristian i Gertrudis i… Ja no em va donar temps de somiar més, vaig voler avançar un cotxe amb molt poc marge i ja no recordo res més d’aquell dia.

Pedro

– T’estimo.

– I jo a tu – La Gemma em fa un petó suau i mentre es posa còmoda per dormir sospira i diu : fins demà amor.

– Fins demà.

Caic en un somni profund. I el veig. És l’Abraham. I em parla.

– Bé, ja ho has aconseguit, la Gemma és teva.

– Perdona però en realitat, la Gemma no és propietat de ningú. Estic content DE Nooo que m’hagi escollit, això sí. Segur que veu ser molt feliços junts però aprendre que s’ha de tirar endavant és important, tot i que, de vegades també és una lliçó difícil. Fa molta por el temps, perdre’l o que se’t passi un moment important i per això de vegades ens aferrem a un estat o un record.

– I ara la Gemma s’ha aferrat a tu…

– Sí però sé que no t’oblidarà. Abraham, no et preocupis. Te la cuidaré.

– Es cuida ella sola.

– Hi seré a prop per si se n’oblida.

– Me’n fio. Parla molt bé de tu…

– Fins aviat, Abraham.

– Dolços somnis, Pedro.

SUPERHUMANOS

 

Son las 9 de la noche del día 22 de la cuarentena por el Coronavirus. A esa hora, cuando llego a casa, siempre vemos las noticias todos juntos para ver cómo avanza la situación. Después, Marcos prepara la cena , Jorge juega un rato con sus juguetes y Carlos termina sus deberes. Su escuela está siguiendo el curso on-line y parece que sus profesores y compañeros lo llevan bien. Hoy está enfrascado con una redacción sobre “Su Héroe” para la clase de lengua. Cuando me habló sobre la tarea a mí me dio por pensar: ¿quién es para mí un HÉROE? Y ese mismo día en la cena se lo pregunté a los tres. El pequeño Jorge nos señaló a su padre y a mí, sus dos pilares. Marcos, mi marido, dijo que yo soy su heroína porque si él no llega con las tareas de la casa y los niños, llego yo. Un poco cansada , porque trabajo muchas horas seguidas en el supermercado, pero sí, siempre llego.

Yo no pude evitar acordarme de mi abuelo. Creo que de él he sacado la energía y disciplina para poder seguir adelante incluso cuando hay momentos de bajón. Trabajó toda su vida de lo que pudo y tras mucho esfuerzo , montó su propia empresa con tres socios más. Pudo ahorrar mucho dinero y nos construyó la casa donde ahora vivo con mi familia.

 

– Pues para mí en este momento mis héroes sois los empleados de supermercados.

– ¿Y los trabajadores de la farmacia, los enfermeros, las enfermeras y doctores que están cuidando a los enfermos todo el tiempo? – preguntó Marcos .

– Su trabajo también es admirable pero cuando salimos a aplaudir al balcón, me gusta pensar que os aplaudo también a vosotros, mamá. Estáis tan al alcance del virus como la gente en un hospital .

 

El -ya no tan niño – tiene razón: estamos expuestos día a día. Me emociona que piense así sobre lo que hago pero igualmente, es mi trabajo. Tengo unas responsabilidades y las cumplo con pandemia o sin ella. Siento el mismo cansancio cuando termino mi jornada hoy , que hace dos meses .

 

– ¿Y los servicios de transporte que traen la compra a casa? – pregunté de nuevo.

– No conozco a nadie que se dedique a eso – rió un poco.

 

Marcos y yo cruzamos una mirada cómplice, fugaz y yo empecé a explicarle al niño:

 

– Cariño, me encanta que admires mi trabajo y el de mis compañeros pero , sabes que cada persona tiene unas obligaciones y yo sólo cumplo con las mías, ¿no? Tu tienes que estudiar y cuidar de Jorge, papá y yo trabajamos…

 

Carlos sonrió y dijo:

– Entonces yo también os escojo a tí y a papá. No solamente trabajáis. Cuidáis de nosotros y nos guiáis a Jorge y a mí para que seamos buenas personas que lo valoremos todo y a todos.

– ¡Me has entendido a la perfección! ¡Eres muy listo! Y, ¿sabes cómo vas a titular la redacción?

 

– Superhumanos.

¡Harry Potter en concert a Barcelona!

El passat 29 d’octubre vaig tenir el plaer de veure “Harry Potter y la Cámara Secreta amb una FENOMENAL Orquestra tocant la música en directe a Palau Sant Jordi. La banda va ser increïble, tant o més que la pel.licula. Però tot i que molts ho veien igual, no tots compartien aquesta opinió. N’hi ha que es pensaven que anaven a veure una pel·lícula i d’altres un partit de futbol al Camp Nou. Va haver un moment (que va derivar en dos moments) crític (s) durant el show. La pel.licula de vídeo va quedar tallada i només es sentia la veu. Aleshores el públic es va a posar a xiular i a cridar. Els més respectuosos van encendre les llanternes del mòbil i finalment la gran majoria va donar un toc d’atenció aixi als tècnics i organitzadors però alguns seguien cridant i xiulant . L’orquestra va haver de parar de tocar fins que ho van arreglar (va ser bastant ràpid) i quan tornava a anar tot bé el so va marxar uns minuts més. Aleshores la història es va tornar a repetir , i jo amb el deja vu em vaig morir de vergonya aliena. La pelicula 1) els que van a un Concert així (perquè això és ni més ni menys que un concert) la peli se la saben de memòria 2) a més a més de passar-nos la versió doblada al castellà, estava SUBTITULADA al castellà. Així, a mi que em perdonin però, o estava envoltada de desconsiderats o la gent que hi havia allí cridant no sabia llegir. Em va saber molt greu pels músics que viatgen per tot el món per oferir-nos els seus concerts. Però estic orgullosa d’ells i molt agraïda per com van reaccionar davant d’aquest públic més futbolero que cultureta. Aquí teniu un link a una de les escenes finals de la pel·lícula! Amb la participació de tots! https://youtu.be/AfKBr6eGpac

About Montreal

There was a girl that in 2009 met Another girl and suddenly they became soulmates. One day in 2016 one girl went to live to Montreal with the love of her life and the other girl had to go across the planet (and across Canada) to see her once again. With love. 

Vancouver is so cool! 

I loved the people i’ve meet, of course there are friends of my best friend Gina so of course I’ve met nice people! And the spots are amaziing.


M’ha  encantat la gent que he conegut, és clar que son amics de la meva Millor  amiga Gina aixi que clar que son macos! I els llocs a visitar son molt espectaculars! 

Going Canadian for the first time 

I és que en només 3 dies ja sé que hi tornaré! Estic visitant la Gina a Vancouver (i ben aviat la Mir a Montreal!) I m’ho estic passant pipa! Ja sé que té una vida meravellosa aquí i uns amics genials . He vist diversos tipus de verds, animals i canadencs i he pogut veure un partit de hockey! GO canucks!

In just 3 days I already know i’m gonna ho back to Canada! I’m visiting Gina in  Vancouver ( and very soon Will visit Mir in Montreal!)  And im having loads of fun! I already know that she us having a wonderful life here and also has loads of giid friends. I have seen different kinds of creen, animals and canadian and i’ve enjoyed a hockey Game!GO canucks!