Setmana 20: 48 cartas

Querida mamá, espero que estés muy bien. Hoy te quería explicar algo que he tenido guardado mucho tiempo. Un secreto que no pensaba llevar más allá de mis diarios. El el abuelo nunca fue honesto con la abuela. Siempre estaba de viaje, y al final Sandra y yo descubrimos que se estaba viendo con otra mujer. En realidad, lo descubrí yo. Tropecé con una caja de debajo de la cama en el desván de la torre de verano cuando tenía ocho años y Sandra trece.La caja contenía 45 cartas. Sandra y yo las leímos y, quedaba claro que tenía una doble vida con una tal Clara. Todas las cartas eran de ella. La fecha variaba entre los años 1955 y los 60. Sandra y yo estábamos impresionadas, ya que la abuela se llamaba Maria y por aquel entonces, papá ya tenia 5 años. Pero la letra no era la de la abuela.Con nuestras dotes detectivescas llegamos a averiguar que la tal Clara merodeaba por la torre..pero no era tan mayor como el abuelo.Una tarde, Sandra y yo estábamos leyendo las cartas de Clara y el abuelo y mi padre nos pilló. Se puso hecho una fúria y lo recogió todo. Fue muy raro pero más tarde ese día lo entendí. La noche que Sandra y yo salimos a pasear por los alrededores de la torre vimos a una mujer esconder tres cartas en el muro.Mi yo inocente de ocho años habló con ella como si quisiera ser su nueva amiga, pero ello me hizo descubrir algo que hubiera preferido no saber: esa Clara era la amante de papá. Cuando volví a la torre los ví besándose. Sandra se quedó pensando: Son 48 en total. Las 48 cartas que mi padre escondió.Siento mucho no habertelo dicho hasta hoy, mamá. Te queremos.

-Bradbury i Laia: Setmana 20 –

Setmana 19: Sandra

La primera vegada que en Ramon va dir el nom que em van posar els meus pares va ser l’any 2024. Em va reconèixer al bar d’un cinema tot i que feia 20 anys que no ens veiem. Jo vaig perdre-li la pista uns anys després de començar la universitat. Aleshores ja feia temps que no el veia, perquè és amic del meu cosí Pep i coincidíem a esdeveniments relacionats amb ell com el seu aniversari, comiats abans d’un llarg viatge o , amb sort, algun Sant Jordi. Per aquest grup que jo admirava tant per la seva consolidació digna de Friends jo tenia una etiqueta: la cosina de’n Pep. Sentir el meu nom sortint d’aquells llavis de persona adulta (i no pas els d’un adolescent super responsable que, a la festa 18 de’n Pep, em va fer llençar el cubata abandonat estona abans perquè “no pots beure d’aquí, t’han pogut introduir alguna cosa”. Sentir “Sandra” dels llavis d’un home ben plantat i alt com un pi, em van fer recordar lo conforme que estava amb aquella pèrdua de la identitat que suposava ser la cosina de’n Pep. Ara, després de més 20 anys i amb la veu actual de’n Ramon encara al meu cap pronunciant el meu nom,me n’adono que aquella falera que vaig tindre per ser part d’aquell grup d’amics era només les ganes de tenir un nom propi i no una etiqueta com la cosina del Pep o la filla de’n Marià (sí, on vaig crèixer tenia una etiqueta semblant, que feia referència sobretot al meu pare i/o al meu avi). Una de les raons per les quals vaig anar a la ciutat era per ser La Sandra. Vull ser la Sandra, amb totes les lletres i tota la personalitat que els que em miren més de 10minuts arriben a descobrir. – Bradbury i Laia: setmana 19 – SÍ, HE TORNAT

Setmana 18: la resposta de la Rosa

La matinada de l’atemptat era la d’un dilluns molt fred. En Pep es va aixecar per fer flexions per activar-se a les 5:30 del matí. Una caixa petita i oberta de joieria descansava sobre la tauleta de nit, però la Rosa ja no hi era, feia torn de nit a una fàbrica. Ell a les 8 ja estava de camí a la cafeteria de baix de l’oficina.
Li agradava sentir el fred del matí a la cara,aquell dia era fred de neu, tot i que el sol sortia més tard. Un cop va arribar al cafè semblava que tothom estava de dilluns:La cambrera estava seria. Ja estava el pesat de sempre renegant perquè avui tampoc hi havia llet sense lactosa.Un pare i un fill estaven prenent cafè però cadascú amb el seu mòbil. La cafetera havia deixat de funcionar. Tot anava lent. La tassa del water s’havia tornat a embussar. L’encarregat esbufegava. Pep va decidir agafar-se el seu tallat per emportar i va seure en un banc baix del seu edifici. 55 plantes. Un edifici de peixos grossos.
Què devia d’estar fent la Rosa? Feia unes hores li havia demanat per casar-s’hi i no li va donar una resposta clara. Necessitarà temps per pensar-hi segur… Però en Pep pensa que no es casaran…Si la resposta no surt immediatament….deu d’estar pensant la manera més suau per rebutjar-lo.
No hauria d’estar pensant en això, la Rosa és una persona madura i responsable que necessitarà temps de reflexió. Només fa 3 anys que surten i farà un any que viuen junts, potser necessita més temps de convivència, algún viatge…Pep no va veure l’esglaó amb el que va caure i es va torçar el peu. “QUIN DIA! Va pensar” Al menys va arribar a l’oficina a temps per la primera reunió. Ja aniria a revisar el turmell després. Quan estava arribant a la planta 55 va sentir molt de soroll, les llums de l’ascensor es van apagar mentre sortia cap al passadís. A l’oficina la llum també va marxar. Tot era un caos invisible que en Pep no acabava d’entendre. La primera reunió mai va arribar. Les oficines no es van emplenar. L’edifici de peixos grossos acabaria enderrocat en menys de 20min. El mòbil de’n Pep no parava de sonar. Bradbury i Laia: setmana 18

Setmana 17: Abraham i Pedro

Un divendres qualsevol  del mes de setembre de 2012 vaig tenir la sort de conèixer la Gemma, de qui em vaig enamorar a primera vista. Tot i que ella semblava haver-se enamorat del meu gos, el meu labrador, Nano.

Vaig aconseguir quedar amb ella per conèixer-la millor cada setmana una estona fins que , al cap d’un temps em passava tots els caps de setmana al seu pis. No era un pis de soltera, tenia dues habitacions dobles , una petita que feia servir d’estudi  i un menjador super gran. Dos lavabos. Un somni.

Quan vam haver de sacrificar el Nano, per un tumor que li impedia menjar, la Gemma i jo ja vivíem junts.

Es una noia peculiar que té molts aficions, moltes les gaudeix sola i d’altres acompanyada. Li encanta anar al cine, i hi va molt sola perquè no coincideixen horaris amb les seves amigues i a mí el cine, què voleu que us digui! Prefereixo Netflix…

Un dia vaig arribar a pensar que s’havia apuntat a teatre, perquè de sobte parlava com si li hagués tocat fer d’un personatge. Amunt i avall a la terrassa del menjador xerrant i xerrant. Però la cosa és que el contingut de les converses era jo moltes vegades. Així que vaig decidir parar l’orella…Si ho sé , no ho faig.

La Gemma nomena a l’Abraham, i jo sé que va morir fa uns anys en un accident de moto, així que no pot ser que parli amb ell, a més a més que al pis només hi és la Gemma. Ella va veure que entrava a casa i va entrar al pis  va venir a saludar-me, efusiva, amb un d’aquells petons tan intensos.

Li vaig demanar que on creia que era l’Abraham. “S’amaga quan et sent, però accepta que tu i jo tinguem una relació. L’acceptes tu a ell?”

No podria, sóc una persona racional, ella ho sap i li vaig dir així…I també “Necesites ajuda mèdica, o al menys, un psicòleg”. Gemma em va dir que sap que l’Abraham és mort, però durant el primer any de letargia es va adonar que el podia veure, no tocar, però sí parlar-li i, a més a més ell li responia! I va decidir acollir aquest esperit a la seva vida. “I no necessito psicòlegs, ni psiquiàtres…tinc un diari i bons amics , i a tu , si deixes d’acusar-me”.

Vaig anar a cercar el telèfon de la tauleta del balcó, per trucar , (jo que sé!) a algú que aportés una sol·lució a aquesta bogeria. No em va donar temps. La Gemma em va donar una empenta i vaig caure daltabaix. Vaig sentir un “CRECK” .

– Estàs bé, Pedro? – em vaig quedar parat. Ara era l’Abraham qui em parlava. Em va ajudar a aixecar-me. Bradbury i Laia: Setmana 17

Setmana 16: Avi Josep

8:30

–  Ja tinc l’hort a punt, i la Paula encara dorm?

– Ja la vaig a avisar, pàpa

– Millor que si no, l’esmorzar se’ns juntarà amb el dinar.

– Bon dia, iaio!

–  Bon dia Paula, ja s’hi veu?

– Siii – Paula, la meva neta preciosa que vé a veure’m des de Barcelona sempre que pot, badalla.

– Què és això són o gana?

– Les dos.

– Doncs què? Anem a Alcanyís esmorzar i a buscar lo pernil?

– Anem!

Poso la COPE, no massa alt perquè ens agrada xerrar.

– Mira, la Sandra…

– Ah sí, la de ca’l Silur.

– Quan érem petites em tenia molta enveja, potser encara me’n té, la veritat és que fa anys que no quedem quan vinc pel poble.

– I com és això?

– Doncs perquè sempre em feia comentaris del tipus “Anem en aquest bar si pagues tu”, “Jo no tinc uns pares que m’ho paguen tot”, “Encara no has treballat mai i no saps el que és”. Al final tot això em feia sentir incòmoda i vaig anar distanciant-me

– Ah ja…doncs una persona així tampoc l’hauràs trobat en falta.

– De vegades, quan necessitava una amiga, però ara ja han passat els anys i n’he fet d’altres d’amigues! La Sandra un cop quan erem petites i li vaig dir que m’agradava mol un anell de plàstic en forma de diamant gegant que ella portava em va esventar: tu et pots comprar anells bons de tot tipus, no cal que siguin de plàstic, tu ets rica!

I jo ja ho sé que no ho som de rics, al menys el que tenim no ens ha caigut el que cel.

– Sí, senyora. Les coses no es guanyen facilment, més d’un professor t’ho ha dit: el que algo quiere, algo le cuesta –  Paula ho entona amb mí.

– Doncs sí, avui fa fred!

– 4 graus baix zero. L’any que vaig marxar del poble per treballar sí que en feia de fred! Era per Nadal al 1954. Com al poble no hi havia res a pelar…

– Res a pelar?

– No hi havia res a fer, collies les olives, treballaves la terra i al final et tocaven quatre perres. Jo això sempre ho vaig saber, per això quan era jove i la mare em donava un duro per anar al cine m’ho estalviava tot per estudiar per correspondència.

– I no anaves al cine?

– Bé, algun dia sí, però no cada vegada que la mare em donava la paga. Mira què blanquets els olivers amb la gelor!

– Sí, fa el paisatge ben bonic !

– Per correspondència vaig estudiar una mica de comptabilitat i així, l’any 1954, amb l’ajuda del meu cunyat, vaig aconseguir marxar a Castelldefels.

Arriben al bar de sempre i el cambrer ja sap:

– Dos entrepans d’anxoves grans i dues cerveses per a “la nena” i el seu avi, de seguida!

-Gràcies! – Respon la Paula. – I allà a Castelldefels vas treballar de paleta.

– No immediatament.

– Ah, no?

– Primer portava idea de treballar de miner, però el meu cunyat em va dir que era una feina molt pesada i que millor treballés a la fàbrica de rocalla. Saps què és no?

– Les plaques de ciment dels terrats i tubs de ciment.

– Correcte, que ara ja no es fan així, ara tot això és de plàstic. Doncs així vaig començar a fer diners.

– I quan vas fer de paleta?

– Després de fer de jardiner!

– Com? Com?

–  Bé, d’ajudant de jardiner.

La vesprada de Nadal del 55 vam anar la mare i jo des del poble a la capital i el dia de Nadal a Castelldefels. La primera setmana el meu cunyat em va dir que necessitaven un ajudant per un jardiner que estava arreglant el jardí d’una torre. I aquella setmana vaig treballar amb ell. Vaig aprendre moltes coses de jardineria que m’han servit més endavant a l’hora de construir cases!

– I quan és que vas començar a fer cases?

– A principis de l’any 56. També amb el cunyat.

– I això? Em pensava que era jardiner.

– És que tenia dues feines: jardiner i constructor. I els va dir als seus companys que jo era paleta i així vaig començar a treballar dins del gremi de la construcció.

– Quina trola! haha Com te les vas apanyar?

– Bé, a l’hora de fer un terrat, jo no en tenia ni idea i vaig treballar al costat d’un que si que en sabia i el vaig anar imitant i vaig anar aprenent. 6 pesetes l’hora i com treballava de categoria de paleta, era dels que més cobrava. Als 10 dies de treballar amb ells em van dir de treballar a la fabrica però ho vaig rebutjar perquè de paleta cobrava més. Vaig treballar amb un de la casa Roca.  Van venir a treballar amb mi el Garcia i Román i allí ens vam conèixer. I amb un de Gavà, Borrás, vam decidir fer una Societat tots 4.

– Només us deieu pel cognom?

– Sí! És que tots quatre ens diem José!

– Ah, hahaha. I com ho gestionàveu tot entre els quatre?

– Cobràvem per hores. Cada setmana fèiem números i estalviàvem per a la societat. Vam comprar un terreny al carrer Telègraf. Després vam fer una obra a Gavà i un que estava  treballant amb Borrás s’encarregava de l’economia. Un dia ens vam adonar que no quadraven els números i al final era Borrás i ell ens estaven robant. I vam decidir que cobraria una pesseta menys fins que es recuperés el deute. Però Borrás al cap de 2 mesos va dir que no volia continuar amb nosaltres. Li vam haver de donar la quarta part, lo que li tocava i vam continuar els Garcia, Román i jo. Després va marxar Garcia. I al final vam quedar només Román i jo.

Però l’empresa, ja t’ho pots imaginar, va anar molt bé gairebé sempre.

– Sí, abans no hi havia tanta crisi.

– Bé, en això t’equivoques. Dels 50 als 70 no va haver-hi crisi, però vam tenir una mala època igualment. Quan teníem 70 pisos que no hi havia manera de vendre’ls per la crisi del petroli dels anys 70. Però per sort, van ser venuts més tard.

– Millor! Ja veig que vau tenir sort.

– Sí, però també pencàvem molt , no et pensis!

Al carrer Ribes van vendre un pis a uns gitanos que s’asseien al carrer tot el dia i quan van poguer els van fer fora, ja que espantaven a més clients cantant, cridant, amenaçant a tothom.

– Vaja!

– Sí, sí, allò també va ser dur. Fins que vam aconseguir fer-los fora vam perdre moltes oportunitats de que ens visitessin.

– I de tot això la iaia què opinava?

– La iaia sempre em va donar el seu suport en tot, fins i tot quan no entenia alguna cosa.

– Com la vas conèixer?

– Al ball. Sempre anava amb un amic i des del primer cop que la vaig treure a ballar, ja no la vaig soltar i vam ballar sempre fins ara fa 10 anys, que va morir.

– A ella també li vas fer un pis ben bonic oi?

– Sí! Sobre la carnisseria on ella treballava, així estava més descansada. Era una dona molt treballadora.

– Igual que tu!

– Sí! La veritat és que la societat que vam crear els quatre socis només es va desfer quan en Román i jo ens vam jubilar als 65 anys.

– Què bé!

– Ja ho veus, Paula, res no cau del cel. Només amb ganes, determinació, voluntat i constància podem aconseguir el que volem. Estudiar et farà rica moralment i tant, però si ho poses en pràctica, també t’enriquiràs a la manera tradicional!

Fi. Bradbury i Laia: Setmana 16

Setmana 15: Pensarà en mi com ho faig jo?

  • Estàs aquí? – Nerea no va sentir que li contestés ningú. Va entrar al pis i es va donar una dutxa per treure’s la sorra d’aquell matí de platja. No es podia treure del cap el noi que la seva companya de pis Laura li havia presentat feia uns mesos. “Estarà solter encara?” “Pensarà en mi com ho faig jo?” . Pau la va convidar a unes cerveses i van riure moltíssim. Li va presentar a les seues dues gossetes, una bona trampa val a dir, ja que a la Nerea li van encantar. I ella a les gosses també. Ell semblava content veient a les tres tan ben avingudes. Així que durant els pròxims 4 mesos, tot i que en Pau mai li va enviar cap més missatge, la Nerea el va somiar fins tenir un Pere totalment definit, amb P de príncep. Pere viatjava molt , ara en principi li tocava parar per St. Tropez. Si li hagués fet un missatge (només amb un en tenia prou) la Nerea hagués agafat vols per passar uns dies amb ell. Però res, ara s’havia de conformar amb matins de platja a soles. I a esperar a que la Laura sortís de treballar per anar a prendre juntes alguna cosa abans d’anar a fer el sopar.Nerea es va posar roba còmoda i fresca després de la dutxa. Una tovallola al cap li feia de turbant. Quan anava a la cuina a obrir-se una cervesa i unes xips va sentir sorolls amorosos a l’habitació de la Laura. Aha, per això no havia contestat abans. Estava ocupada! Haha. L’últim glop de cervesa se li va fer etern: la Nerea va veure com en Pau anava a la terrassa a fumar-se un cigarret. Mentre les llàgrimes corrien per les seves galtes, va comprar un bitllet per marxar a Barcelona, on també tenia molts amics i familia. Va decidir que era millor la seva vida cultureta a la vida prop d’una platja plena de rècords de rebuig i traïció. Un cop va arribar a Barcelona , la Nerea va veure un missatge no llegit de la Laura: “No t’he pogut contestar abans que he fet torn doble i com no has dit res, he sortit a caminar pel passeig marítim.” Bradbury i Laia: Setmana 15.

Setmana 14: Germanor.

Roger arribava amb dues cerveses quan estava apuntant quatre notes al mòbil. Idees per un nou relat. Tu sempre escrivint Uh collaret nou, com és que portes un collaret on diu “sororitat”? – M’agrada la idea. – compartir? – i no només comprartir, tenir i donar suport d’algú proper tan físicament com emocionalment en la distància o aquí al costat. (Roger em va mirar com si no entengués) Per exemple…. Fa uns anys estava al Zurich esperant una amiga i vaig veure un noi assegut al terra plorant desconsoladament. Tenia dos paquets de mocadors de paper i vaig anar a donar-li un. Ell entre llàgrimes em va donar les gràcies. – què li passava? – ni idea, després em vaig apartar, de vegades cal deixar espai per drenar emocions i no pressionar. – què bonic. A Roger se li van humitejar els ulls. – què et passa Roger? – M’encanta tenir una amiga tan considerada i amable. – Tu també ho ets tot això 💜Per això quedem sovint perquè ens acceptem tal i com som, no ens jutgem i ens ajudem si ho necessitem. Espero tenir-te aprop molts anys! – No tenia tan present aquesta idea de la germanor,sororitat. Pensava que era alguna cosa relacionada amb la família. – Sí i no. Tu trates a les teves germanes/ amistats com si totes fossin de sang, iguals. Això és el que jo intento, tot i que jo sóc filla única. Però sé de germanes de sang que no es porten tan bé com tu o com jo , Miriam i jo o com tu i Marek. – Crec que entenc què vols dir: tractar a qui t’envolta des del respecte i l’empatia. – Exactament. Acavem la birra i anem a fer una volteta? – Bradbury i Laia: Setmana 14 –

Setmana 13 : El meu amic infinit

– T’ho juro que no puc més. Des que va venir a viure a casa que sembla  que tota la feina és per a mí – es queixava la Gemma – Abraham, tu què faries?

– No sé, Gemma. La veritat és que no l’he conegut mai aquest Pedro! Té moltes coses que t’agraden , no? Et fa massatges, aneu junts a museus, passegeu pel parc, t’escolta… Potser si parles amb ell….

– És que es posa molt nerviós!!

Gemma caminava amunt i avall pel seu estudi. Un santuari on toca el saxo, escriu (per a ella i pels altres), llegeix a estones i es troba en pau amb ella mateixa.

– Més que tu? – Li va tornar l’Abraham.

– Oh i tant! Abraham, ja no llegeixo, ja ni veig la tele, perquè si a més a més vull veure les amigues, no tinc temps de res més, tot són feines de la casa! I això que ell només fa mitja jornada…I ni tan sols cuina! Tu cuinaves molt bé i molt bo i després ho deixaves tot ben net.

– Doncs quan quedis amb les amigues per distreure’t , aneu al cinema plegades, així fas dues coses que t’agraden, o us apunteu a un club de lectura, com aquella pel·lícula de la Diane Keaton.

– Ah! Recordes quan vam anar a veure aquella peli?

– És clar! I el sopar de després, quina passada!

– I lo de després de sopar?  – La Gemma se’l va mirar nostàlgica, trista.

L’Abraham torna al tema:

– I amb Pedro no surts a sopar? Així no cuina ni un ni l’altre! o també podrieu anar al cine!

– No…amb Pedro al cinema no, que no és gens cinèfil, però sí que llegeix molt!

– I per què no l’apuntes a un club de lectura setmanal? Encara en fan als centres cívics? I tu fas la teva!

– Doncs sí! Quina gran idea! Què faria sense tu?

De sobte es sent una porta que s’obre amb les claus. És en Pedro, que ja ha arribat de treballar com sempre, cansat.

L’Abraham i la Gemma van corrents cap al rebedor. Quan passen per davant del mirall de flors del passadís, només es pot veure el reflex d’ella.

– Hola, amor! – La Gemma se li tira a sobre i li fa un petó als llavis –

– Hola! Amb qui parlaves?

Bradbury i Laia : Setmana 13

Setmana 12: Tots los tontos tenen sort.

Me’n recordo molt bé de la Marta. Quan anavem a primària sempre tenia els millors colors, les pintures de dit, un arc de Sant Martí de plastilina…era molt frustrant. Jo ho heretava tot dels meus germans que eren uns brutots deixats… David tot ho rossegava, era una batalla constant contra la pèrdua del xumet. Carles era més polit però a qui li agraden els llapis curts? Fan mal a les mans quan fa una estona que escrius. El que Carles em donava fet malbé eren els jerseis, tots amb foradets de fumar i fumar. De la meva mare sí vaig heretar peluixos preciosos . També unes sabates que ara que tinc 55 encara guardo amb molt de carinyo perquè quan ens va deixar la mare, aquelles sabates eren les més especials de l’armari. Les vaig guardar sempre perquè mai em van anar bé. Jo vaig tenir la sort de gastar el mateix número que el meu pare. L’estiu de 1996 , la Marta i jo estavem en un concert de les festes del poble Ho recordo molt bé perquè era l’any d'”El venao”. Només teniem 16 anys però la Marta sempre havia semblat més gran perquè feia anys que es tenyia els cabells. Així que els cubates anaven i venien. I sempre es lligava als nois que m’agradaven a mi. Crec que només vaig ser amiga seva perquè volia ser com ella. Però sempre passava alguna cosa que feia que em passés per davant i això era molt frustrant. Ella era filla única, el seu pare era professor, la seva mare metgessa. Els dos super volcats a les seves feines. La nit d’aquell concert Marta portava unes sabates com les que conservava de la mare. Tipus sandàlia brillants,ben rogetes. I jo no parava de pensar que Marta ho tenia tot! Marta era rica! Amb un parell de cubates a sobre li vaig arribar a explicar lo molt que m’agradaven les sabates i que les tenia iguals en una mida més petita. “Me les va portar el meu oncle de Barcelona” em va dir. Quasi semblava que se’n reia de mi. Un foc immens em cremava per dins mentre pensava “A mi ningú em portarà res d’enlloc. TOTS LOS TONTOS TENEN SORT” . Quan va fer els 18 la Marta va marxar a viure a Anglaterra perquè va aconseguir una beca (encara no sé com) per estudiar literatura anglesa a Londres. Jo als 18 vaig començar a treballar a l’estanc del poble perquè no volia seguir estudiant i havia de aportar alguns dinerets a casa el pare. Tot i que si m’haguessin donat una beca, com a ella clar que hagués marxat a estudiar fora! Al poble era un avorriment. Però em van fer encarregada de la botiga i era molt còmode. Als 25 em vaig adonar que quedava amb la Marta quan venia un cop cada dos mesos per pur compromís. M’explicava cada cosa…que em feia bullir a sang de ràbia. De veritat que tots els tontos tenen sort: que si coneixia a unes noies que treballaven per revistes de moda i actualitat, que si va sortir amb un locutor de l’emissora de ràdio que va escoltar durant el primer any a Londres, que si la portava a restaurants cars de Brighton amb vistes al mar… Uf UF!! David i Carles, van decidir marxar a Reus i a Tarragona a buscar-se la vida. I jo vaig quedar-me a cuidar dels pares. Els tres germans ens retrobem cada any per la festa major de cada ciutat i per les del poble. També per Nadal. I així ens posem al dia. El pare va anar envellint tan ràpid com s’acabava el tabac més popular de la botiga. Un dia de desembre, cap a l’any 2000 en Carles va entrar tot nerviós a l’estanc i em va comprar un cartró de tabac que va començar a fumar compulsivament . Jo vaig decidir fer un descans per parlar amb ell i el que em va explicar em va deixar ben parada. La Marta no havia tornat de Londres aquell Nadal perquè l’últim cop que va vindre es va quedar embarassada del Carles i havia decidit avortar. – I què? Per a que vols un fill de la Marta? Està lluny i és una snop. – Jo flipo. Pensava que ereu amigues! – Bueno , la distància fa de les seves. – No, Maria. Si es vol es pot i jo me n’estava enamorant de la Marta. – Però quan quedaveu si es pot saber? – Ella sempre vola a Reus i ens va trucar un dia al David i a mi i vam començar a quedar amb ella només aterrar cada vegada. Normalment un entrepà rapid a l’estació abans d’agafar el tren per anar al poble. I per festes tots els anys ens veiem d’amagatolls – i com és que no m’ho heu dit mai?? – Caram , Maria, no parleu o què ? Cada cop menys. Ella parla molt, potser desconnecto i no escolto! M’avorreixo de sentir-la i penso en cançons d’Extremoduro. Doncs escolta’m bé: me’n vaig a Londres per estar amb ella uns dies i que m’expliqui perquè no m’ha inclòs en l’embaràs del que també en tinc part de culpa. La Marta no només ho tenia tot, ara també em robava un germà. Va tornar fet caldo. Ella va tallar el que fos que tingués amb ell , li agradava la seva nova vida anglesa. Ja no vaig saber res més fins un dia , l’any dels nostres 40 anys que vam quedar tot el grup del mateix any per sopar. Una que sempre està al tanto de tot ens va dir que la Marta va patir un accident amb un nòvio que no només era ric sinó que pilotava el seu propi avió. Van morir tots. Quina ràbia. Tots los tontos tenen sort. Bradbury i Laia: setmana 12.

Setmana 11: No ho volem saber pas tot.

Magalí treballava en un hotel amb spa i un dia recollint , les de la neteja li van informar que havien trobat una dona morta a la sauna. Parada cardíaca per l’excés de temperatura. No tenia contacte d’emergència al mòbil. I els seus pares no volien saber res d’ella perquè els havia decepcionat moltíssim. No van explicar com… La Sandra era una noia habitual al spa. A la Magalí que treballava allà molts dies a la setmana i la veia sovint, li va saber molt greu no haver parlat més amb ella per poder arribar ràpid als seus amics i coneguts. Per sort, la mateixa setmana va poder anar a la policia amb el DNI de la Sandra. ” Gràcies senyoreta Magalí per haver-nos facilitat aquestes dades. La veritat és que la Sandra García anava molt buscada. Però morta no ens serveix de res i haurem de tancar el cas sense haver-lo resolt”. La Magalí va tornar a casa molt pertorbada aquell dia. La policia la tenia fitxada! No va poder esbrinar res més, però a l’hotel tenia un company, en David, amb contactes en qüestió de dies ho va saber tot. Més li hagués valgut no ficar el nas… La Sandra tenia una aventura amb un client habitual a l’hotel i es trobaven de tan en tant a la seva habitació després de fer servir l’spa. En Ramon Forqué era un personatge conegut a la ciutat per totes les propietats que tenia. En els seus ultims encontres en Ramón Forqué es va adonar que li desapareixien els seus millors vestits de gala. No li va donar importància perquè es pensava que s’ho havien endut al servei de bugaderia. Però un dia li va desaparéixer el cotxe. Només havia pogut ser la Sandra. Semblava mentida, una dona tan ben vestida i correcta li estava robant? El dia que va notar lo del cotxe en Ramón la va amenaçar dient-li que l’entregaria a la policia si no deixava de robar. Volia ajudar-la perquè se n’estava enamorant però també buscava que fos honesta amb ell i deixés veure la bona persona que pensava que era. La Sandra va desaparéixer durant dies i ja no va saber res d’ella fins que Magalí, David i la policia van anar a parlar amb ell aquella setmana. L’enterrament de la Sandra García va ser molt bonic i emotiu. Quina tragèdia morir de parada cardíaca a la sauna… hi havia molta gent. Fins i tot els seus pares, sempre va bé poder donar un últim adèu. A les dues setmanes Magalí encara estava donant voltes al cas tancat de la Sandra García. Com algú tan llest es deixa morir de calor a la sauna? No li acabava de quadrar. Va decidir anar a la sauna a pensar una mica i es va trobar amb uns plànols d’un banc aprop de l’hotel. Aquell era el banc on la Magalí tenia el seu compte corrent i també el senyor Forqué i en David. LA MAGALÍ VOLIA ROBAR AQUELL BANC!! I de cop va lligar caps. De sobte l’enterrament tan bonic i luxós de setmanes enrere se li va fer injust. Bradbury i Laia: setmana 11.