“L’ombra de l’Abraham”

Pedro

Vaig conèixer la Gemma l’any 2012, passejant el meu gos. En Nano va tirar-se-li a sobre (més endavant sabria que li atreia la olor, imperceptible per a mi, a gossos que feia ella perquè sempre els saludava a tots). No em va tocar més remei que disculpar-me. I vam començar a parlar.

– Ostres, perdona és que li encanta la gent!

– Doncs com a mi! I els gossos també m’encanten! – Ella va mirar al Nano, un dogo argentí gegant,  directament als ulls i aquest se li va tirar a sobre un altra vegada. Aquest cop la va tirar al terra. I ella reia sense parar mentre el Nano li llepava tota la cara.

Em va despertar tanta tendresa que li vaig dir d’anar a prendre un cafè:

– Avui no puc. vaig al teatre , però si t’apeteix demà em va perfecte. Si vols quedem aquí, al cafè del parc, va bé?

– A les 5?

– Perfecte!

El cafè va anar seguit d’un sopar el cap de setmana següent  i en dues setmanes més ja sortíem junts.

Sempre he pensat que està una mica boja la Gemma. Però és una bogeria positiva, la mena de bogeria que flueix dins la gent espontània. El seu pis mateix parlava de la seva espontaneïtat. I hi tenia pocs mobles i quasi cap trasto inútil. “Menys per a netejar! M’agrada aprofitar el temps per fer coses !”, sempre deia. Casa la Gemma no era una llar de soltera, tenia dues habitacions dobles , una petita que feia servir d’estudi  i un menjador super gran. Dos lavabos. Un somni.  

Abraham

Vaig conèixer la Gemma a través de la nostra amiga en comú, l’Helena. Em va encantar des del dia 1, sempre tan riallera, disposada a ajudar a tothom. Vam començar a sortir aquella setmana del festes del seu poble, quan ens va convidar a l’Helena i a mi a casa seva. l’any 2009. L’últim cop que vaig abraçar-la recordo que em va dir: “Ves amb molt de compte. T’estimo”. Em sap greu haver marxat sense haver-li dit que jo també l’estimava, per això la rondo i no em perdo res del seu dia a dia.

Sabia que arribaria el dia que coneixeria a algú, però mentre no em deixés anar, no m’importava.

Les llargues hores a l’estudi, observar-la mentre caminava del llit al lavabo amb el primer raig del dia, com cantava alegre un cop s’havia rentat la cara. “Ara sí” diu sempre.

– Avui vull anar al cinema abans que arribi en Pedro de treballar, així puc estar amb ell després. Demà és la reunió aquella tan important del meu cap i he de marxar de casa a les 6 per poder deixar l’esmorzar preparat per tot l’equip a les 8 en punt. arribaré rebentada i no hi voldré anar, em conec com si m’hagués parit !

Ai! Qualsevol bajanada que surt dels seus llavis m’agrada.

– Escolta carinyo – li dic mentre es vesteix –  i tu i en Pedro què? Ja fa anys que esteu junts. No penseu pas tenir fills? Sempre em deies que et faria gràcia algun dia!

– Seria molt estrany , tots per aquí enredant i tu… No?

– Dona, jo diria que aquest triangle que tens muntat ja és ben estrany. La Gemma, en Pedro i Abraham, Lo Fantasma! I perquè el gos el vau haver de posar a dormir que si no… Gemma, no tingues por de seguir amb la teva vida. En Pedro t’estima, se li nota. Em fa ràbia però és així. I jo, marxaré quan tu vulguis, però el que enreda sóc jo i ho saps.

– És que potser m’agradaria tenir-los amb tu els fills.

– Però això ja no és possible. Sempre hem d’avançar mirant endavant. Potser no sempre si és que anem en moto, però a la vida així és com es fa, amor.

– Tens raó…

Pedro

La vida del forner és dura. Encara que només sigui a mitja jornada. Estar en peu a les 3 de la matinada per passar un parell d’hores fent pa abans d’obrir el forn. Avui m’he cremat, m’he distret i m’he arrimat massa al forn. I és que estic neguitós. Darrerament la Gemma em preocupa perquè de vegades la sento parlar sola. Bé, parla amb l’Abraham, però aquest era el seu ex que va morir en un accident de moto, així que és surrealista que pugui parlar amb ell.

Un dia vaig arribar a pensar que s’havia apuntat a teatre i tot. Anava amunt i avall a la terrassa del menjador xerrant i xerrant. Però la cosa és que el contingut de les converses era jo moltes vegades. Així que vaig decidir parar l’orella… Si ho sé, no ho faig. I així la vaig descobrir.

Avui quan he arribat a casa a mitja tarda ha vingut a saludar-me, efusiva, amb un d’aquells petons tan intensos.

Un cop més diu que no parlava amb ningú, que s’organitzava l’agenda en veu alta.

– I l’Abraham? Un dia el vas nomenar…

– T’hauràs confós.

– No, ahir vaig sentir que deies “Abraham, de vegades en Pedro em treu de polleguera perquè no ajuda en les feines de casa.” Tema feines de casa, ja ho hem parlat, que vaig cansat i ho deixo tot pel final, però aquest Abraham amb qui sembla que tens un diàleg… és qui em penso qui era?

Ella no diu res. El senyal de que tinc raó.

Jo li faig una abraçada  i hi torno.

– I de què més parleu? A part de mi.

– Doncs li explico el meu dia a dia, vaja, com quan vivíem junts.

– Es nota que el trobes a faltar. Quina edat té?

– 22.

– Però era de la teva edat oi? Estem al 2020, saps que ja hauria de tenir-ne 32? Igual que tu….

– Si… ja ho sé, no l’he pogut deixar anar. I em visita – Ara anem pel bon camí. Tot i que a la Gemma li comencen a brillar els ulls, que se li omplen de llàgrimes.

– Amor, no ploris, però potser hauríem de fer una cosa amb el fet que puguis veure al teu ex mort.

– Ni parlar-ne, si tinc aquest do.

– Se’n diu trastorn.

– Si tinc aquest “trastorn”- fa les cometes, quasi crispada – i no cap altre, quin mal faig? Ell s’amaga quan et sent, però accepta que tu i jo tinguem una relació. L’acceptes tu a ell?

Sincerament… No.

M’emprenya, perquè he de compartir-la amb l’Abraham?

Al veure que no contesto, la Gemma es retira al seu estudi.

Gemma

– Ho has sentit? – miro al sofà de l’estudi, on seu l’Abraham mentre m’escolta.

– No li mola gens que estiguem en contacte, ja t’ho vaig dir que aquí el que emprenya sóc jo carinyo…

– I sí que és veritat: jo em faig gran i tu…no. – L’Abraham em posa els ulls de pena . – No em miris així, Abraham si et plau, no em miris amb aquesta cara de pena perquè ploraré.

– Crec que no trigaré a marxar… Però vull que em diguis que estaràs bé i vull que t’ho creguis. Et vaig conèixer que eres forta, valenta i no parlaves amb ningú que no fos real. Em promets que tornaràs a viure la vida que tens per endavant? Ho pots fer per mi, si vols, pels fills que no vam tenir!

Pedro

Quan cau la nit, mentre  pico unes cebes per cuinar el sopar, la Gemma se m’acosta per darrere i a cau d’orella em diu: Vull una vida amb tu”

Jo relaxo les espatlles, faig mitja volta i me la miro.

Em somriu i continua:

– Li vaig dir a l’Abraham també, abans que s’acomiadés de mi l’última vegada que el vaig veure, abans que agafés la moto. I després li vaig dir que l’estimava.  Tinc por, Pedro. Tinc por de dir-te el mateix a tu i que desapareguis. Però ho desitjo, i t’ho dic . És hora de ser sincera amb mi i amb tothom.

Somriu un altre cop, aquest cop ensenyant-me les seves dents blanques.

– Segur que t’has tret un pes de sobre. I de l’Abraham què n’hem de fer? – i afegeixo mig en broma – estic una mica gelós.

– Ah, Ah, ell també està gelós de tu!

Jo me la miro , acabant de somriure.

– Estic disposada a acomiadar-me d’ell per a sempre – em diu, serena.

– No cal que l’oblidis, és molt bonic recordar bons moments viscuts amb qui ha passat per la teva vida.

– No l’oblidaré. Impossible.

Abraham

” Vull una vida amb tu. Ves amb compte. T’estimo.” Quan veig com la Gemma li fa la mateixa promesa que em va fer a mi, no puc evitar recordar l’últim dia de la meva vida.

Aquell dia vaig arrencar la moto per anar a veure els meus pares a Manresa i la veu de Gemma ressonava al meu cap “amb tu”, “amb tu”, un eco etern.

Jo també volia una vida amb ella, vaig decidir que aquell cap de setmana els hi diria, als meus pares, que li demanaria per casar-me. Tindríem un nen i una nena i es dirien Cristian i Gertrudis i… Ja no em va donar temps de somiar més, vaig voler avançar un cotxe amb molt poc marge i ja no recordo res més d’aquell dia.

Pedro

– T’estimo.

– I jo a tu – La Gemma em fa un petó suau i mentre es posa còmoda per dormir sospira i diu : fins demà amor.

– Fins demà.

Caic en un somni profund. I el veig. És l’Abraham. I em parla.

– Bé, ja ho has aconseguit, la Gemma és teva.

– Perdona però en realitat, la Gemma no és propietat de ningú. Estic content DE Nooo que m’hagi escollit, això sí. Segur que veu ser molt feliços junts però aprendre que s’ha de tirar endavant és important, tot i que, de vegades també és una lliçó difícil. Fa molta por el temps, perdre’l o que se’t passi un moment important i per això de vegades ens aferrem a un estat o un record.

– I ara la Gemma s’ha aferrat a tu…

– Sí però sé que no t’oblidarà. Abraham, no et preocupis. Te la cuidaré.

– Es cuida ella sola.

– Hi seré a prop per si se n’oblida.

– Me’n fio. Parla molt bé de tu…

– Fins aviat, Abraham.

– Dolços somnis, Pedro.

One thought on ““L’ombra de l’Abraham”

  1. Envia-ho a http://www.cal.cat/projecte/concursmicrorelats/

    👏 👏👏👏 Hipòlit

    Missatge de laiainlovewithlove del dia dt., 2 de febr. 2021 a les 19:56:

    > laiainlovewithlove posted: ” Pedro Vaig conèixer la Gemma l’any 2012, > passejant el meu gos. En Nano va tirar-se-li a sobre (més endavant sabria > que li atreia la olor, imperceptible per a mi, a gossos que feia ella > perquè sempre els saludava a tots). No em va tocar més remei que d” >

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out /  Change )

Google photo

You are commenting using your Google account. Log Out /  Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out /  Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out /  Change )

Connecting to %s